Javier Matesanz
Pitus Fernández ha construït aquesta tragèdia còmica de McDonagh com si es tractés d’una combinació fluida de música de partitura i de jazz, deixant-se guiar pels impulsos i l’instint creatiu, però fidel a un text del qual emergeix tota la força visceral del drama. Una dinàmica creativa que ha fet extensiva a la feina interpretativa dels actors.
Estrenada fa uns mesos a Menorca, gairebé com a test de resultats amb públic, i posteriorment a la Fira de Manacor, el Solitari Oest ha reposat i, com els millors vins, torna ara als escenaris més madura i intensa que mai, després d’haver paït la reacció del públic i comprovat que l’immens esforç interpretatiu del repartiment es tradueix en contundents emocions que no deixen ningú indiferent a la platea. I tampoc no a sobre de l’escenari, segons ens comenten Rodo Gener i Agnès Llobet, dos dels protagonistes, que consideren aquest treball com un dels més difícils de la seva trajectòria, però també dels més satisfactoris.
La història del Solitari Oest, que també podria considerar-se una comèdia negra, transcorre a Irlanda i ens presenta dos germans enemistats que acaben d'enterrar el seu pare després d’un desafortunat i sospitós accident. Un relat que té més d’un punt en comú amb la bíblica relació entre Caïm i Abel, la conducta dels quals és tan provocadora com agressiva i desembocarà, en paraules del mateix Pitus, “en situacions molt bèsties i d’un realisme esfereïdor. Tant que porta els personatges fins al límit, al llindar del precipici existencial, i obliguen l’espectador a acompanyar-los. Després, depèn de com caigui cadascú, pots riure o plorar amb la història”.
Per aconseguir aquestes sensacions tan extremes i contundents, el director va optar per fer el que es coneix com una direcció a l’americana, que consisteix a donar molta llibertat als intèrprets perquè els personatges evolucionin des de la visceralitat i l’instint creatiu. Un sistema que els actors han gaudit molt, segons ens diuen, però que els deixa exhausts després de cada funció o sessió d’assaig.
“És esgotador –assenyala Gener-, però la satisfacció dels resultats és immensa”. Llobet, per la seva part, comenta que és una dinàmica de feina molt complexa, perquè de vegades vas un poc perduda, però al final les mateixes situacions en que te trobes et marquen com has d’actuar. És després que et sents segur, perquè et surt de dintre, de la veritat del moment”. Aquesta manera de treballar, a més a més, facilita la retroalimentació amb la resta de companys, la complicitat entre els quals ha estat cabdal per assolir els objectius de la funció, segons ens asseguren. Emilià Carilla i Josep Mercadal completen la nòmina de protagonistes d’aquest còctel explosiu sobre la condició humana que és Solitari Oest, segons paraules del seu director.
Pel que fa als motius pels quals trià aquest text, Pitus Fernández fou clar: “Primer perquè me’l passà un amic i em semblà fabulós, i segon perquè McDonagh és un dels autors més potents que hi ha. Només Shakespeare havia aconseguit tenir en cartell quatre obres simultàniament als teatres de Londres, i ell ho va fer. No cal afegir res més”.
Teatre Principal de Palma
(Sala Petita)
Del 16 al 21 de març
La història del Solitari Oest, que també podria considerar-se una comèdia negra, transcorre a Irlanda i ens presenta dos germans enemistats que acaben d'enterrar el seu pare després d’un desafortunat i sospitós accident. Un relat que té més d’un punt en comú amb la bíblica relació entre Caïm i Abel, la conducta dels quals és tan provocadora com agressiva i desembocarà, en paraules del mateix Pitus, “en situacions molt bèsties i d’un realisme esfereïdor. Tant que porta els personatges fins al límit, al llindar del precipici existencial, i obliguen l’espectador a acompanyar-los. Després, depèn de com caigui cadascú, pots riure o plorar amb la història”.
Per aconseguir aquestes sensacions tan extremes i contundents, el director va optar per fer el que es coneix com una direcció a l’americana, que consisteix a donar molta llibertat als intèrprets perquè els personatges evolucionin des de la visceralitat i l’instint creatiu. Un sistema que els actors han gaudit molt, segons ens diuen, però que els deixa exhausts després de cada funció o sessió d’assaig.
“És esgotador –assenyala Gener-, però la satisfacció dels resultats és immensa”. Llobet, per la seva part, comenta que és una dinàmica de feina molt complexa, perquè de vegades vas un poc perduda, però al final les mateixes situacions en que te trobes et marquen com has d’actuar. És després que et sents segur, perquè et surt de dintre, de la veritat del moment”. Aquesta manera de treballar, a més a més, facilita la retroalimentació amb la resta de companys, la complicitat entre els quals ha estat cabdal per assolir els objectius de la funció, segons ens asseguren. Emilià Carilla i Josep Mercadal completen la nòmina de protagonistes d’aquest còctel explosiu sobre la condició humana que és Solitari Oest, segons paraules del seu director.
Pel que fa als motius pels quals trià aquest text, Pitus Fernández fou clar: “Primer perquè me’l passà un amic i em semblà fabulós, i segon perquè McDonagh és un dels autors més potents que hi ha. Només Shakespeare havia aconseguit tenir en cartell quatre obres simultàniament als teatres de Londres, i ell ho va fer. No cal afegir res més”.
Teatre Principal de Palma
(Sala Petita)
Del 16 al 21 de març
