Javier Matesanz
Atenció a la gènesi d’aquest espectacle titulat La partida, perquè ben bé podria ser l’argument del pròxim espectacle de la companyia, creada precisament per muntar-lo.
La cosa va anar així. Jorge (Sanz Cabrera) ha estrenat com a actor una obra a la sala Llantiol de Barcelona. El seu germà Òscar, que mai no ha fet teatre ni té cap intenció de fer-ne, el va a veure com a espectador. No en mancaria d’altra, és el seu germà! I en acabat, molt sincer, l’Òscar li diu al Jorge: “No està gens malament, la veritat, però si m’hi poso, això també t’ho escric jo”. Escèptic (amb tota raó), en Jorge li diu: “Doncs res home, posa-t’hi, si ho veus tan clar”. I n’Òscar s’hi posà.
Un temps després tenia escrita La partida. I ara què? Doncs s’havia de completar el repartiment. I fou així com arribà Pep Duran i, finalment, Jordi Cumellas, actor català establert darrerament a Mallorca (Ubú rei; Melodies de brouvell; Mot a mot; Cel•la 8), però que no deixa de banda els escenaris de cap de les dues ribes i que decidí acudir a un càsting convocat a Barcelona per a l’ocasió. La química fou instantània i l’entesa, absoluta. Tant que no només l’agafaren com a actor, sinó que passà a formar part de la companyia acabada d’estrenar. De fet, és ell mateix qui ens narra aquesta història, el resultat de la qual arriba a l’escenari del Teatre Principal de Palma aquest mes de gener. I no acaben aquí les peculiaritats del muntatge, perquè la funció, que es representarà quatre dies, es farà en castellà i en català de forma alterna. Versions que han canviat amb la traducció més enllà de l’idioma, segons ens comenta l’actor.
Aquesta comèdia social, que té molt de melodramàtica i de crònica generacional, va ser tota una sorpresa a la Mostra de Teatre de Barcelona de fa dos anys. Contra tot pronòstic, va guanyar el Premi Especial del Jurat i el Premi Votació Popular al Millor Espectacle. A més a més, l’obra fou candidata al millor espectacle en la categoria oficial i Cumellas, a millor actor. Tota una sorpresa fins i tot per als seus artífexs, que ni en els pronòstics més optimistes no s’haurien pogut imaginar uns resultats tan satisfactoris. I és que, després d’això, amb un espectacle gairebé sense pressupost, escrit i dirigit per un debutant i sense contactes de cap mena al mercat, foren contractats per fer temporada a Madrid (dos mesos i mig al Teatro Arenal, substituint els Animalario a la cartellera). I ara, a més de venir a Mallorca, tenen tancada una gira per València, han fet contactes a Andalusia, i un italià n’ha aconseguit els drets per muntar l’obra a Roma. I és que si això no fos Espanya, ben bé podríem parlar del somni americà.
La partida parla i mira de retratar, amb ironia però amb força versemblança, aquelles amistats de la infantesa que es perpetuen amb el pas dels anys i no s’entén ben bé per què, ja que els nexes i els punts en comú entre els amics són gairebé un misteri.
Així, un transportista (Jordi Cumellas), un doctorat en belles arts que encara viu amb la mare i no es decideix a fer l’ou (Jorge Sanz Cabrera) i un nou-ric que ha fet negocis immobiliaris (Pep Duran) es reuneixen un cop al mes per jugar a pòquer i parlar del no-res. I és aquesta l’excusa perfecta per analitzar no tan sols la vida dels personatges, sinó per fer un retrat generacional i íntim amb el qual es pot identificar una bona part del públic. Uns plantejaments molt eficaços, ens comenta Cumellas, perquè “la gent es pixa, fins i tot quan toquem els temes més delicats i ens endinsem en qüestions no del tot divertides. Suposo que el text té la virtut de ser còmic i a la vegada tocar la fibra de la gent”.
