Rafel Gallego / Javier Matesanz
Per una qüestió de dates, al tancament d’aquesta edició no hem pogut cobrir la totalitat de la programació de la XV fira de Manacor, que continuava a bon ritme més enllà del nostre dia de tancament. Però tot i així, i malgrat tots els entrebancs i les dificultats que l’actual conjuntura econòmica i sociopolítica provocaren en les setmanes prèvies a la fira fins al punt d’amenaçar-la, el que sí hem pogut gaudir ha estat una intensa, variada i atractiva programació, la impecable organització de l’encontre un any més, la inauguració del flamant nou Auditori de la localitat i sales plenes a vessar. Motius més que suficients per estar satisfets, i la millor reivindicació possible d’una continuïtat que a hores d’ara ningú no hauria de qüestionar. Tanta de sort que existeix Manacor.
Madame Melville (A: Richard Nelson. Dir: Àngel Llàcer)
El text de Nelson - que guarda similituds evidents amb la novel•la (anterior) de Vicinczey “En brazos de la mujer madura” – planteja interessants dilemes morals i estètics i té prou substancia per convèncer un públic mínimament exigent. El problema és quan el director pretén innovar amb elements que resulten forçats (el moment en què ballen, per exemple) i quan l’adolescent protagonista sobreactua constantment. Carlos Cuevas (que arribarà a ser bo) només funciona en algunes de les rèpliques a la sempre convincent Clara Segura i naufraga quan està tot sol a escena. (Rafel Gallego)
Dues dones que ballen (A: Josep M. Benet i Jornet. Dir: Xavier Albertí)
De la ploma de Benet i Jornet sorgeix una correcta i digerible història dramàtica – amb dosis d’humor (negre) i cinisme - sobre l’amistat, la (in)comunicació i la desesperació. Sobre l’escenari, les dues dones del títol, de generacions diferents però amb un denominador comú: una mirada terriblement escèptica de la vida. Funcionen bé els diàlegs on Anna Lizaran apel•la a la còmica ironia, però em semblen impostats els moments més dramàtics, quan Alicia Pérez explica el fet terrible que l’ha marcat o aquest final previsible que cerca el contrast emocional. (R.G)
La dona que mirava la tele (A: Dolors Miquel. Dir: Araceli Bruch i Pla)
Assun Planas, una bona actriu, pateix aquí el captiveri d’un text pretensiós, confús i innecessàriament recargolat, que l’obliga a jugar amb tot un ventall de registres estereotipats per donar forma a un discurs que, tots i els ornaments lingüístics i coreogràfics emprats, esdevé d’allò més evident i superficial com a crònica crítica d’una societat alienada. (Javier Matesanz)
El rei es mor (A: Eugène Ionesco. Dir: Antoni Maria Thomàs)
S’ha de valorar la valentia de posar en escena un Ionesco i el mèrit de no morir en l’intent; l’habilitat per “aïllar” el personatge central d’una obra coral i complexa, despullar-lo, deixar-lo tot sol, sense rèpliques... exposar-lo, en definitiva, a un monòleg d’una hora que requereix registres de vegades extrems. Rafel Ramis ha de fer gràcia – hi ha moments que en fa -, semblar grotesc – ho aconsegueix -, flirtejar amb el patetisme – forçat en ocasions - i ser convincent en tot moment en el paper del monarca que fa balanç d’una vida que no es resigna a deixar. L’empresa és complicada i el resultat irregular. (R.G)
Eufòria (A: Roberto García)
Els valencians de L’Horta Teatre proposen un espectacle que tindria com a referent més o manco proper l’estil d’Yllana, basat en l’humor - a estones fàcil (massa), de vegades incisiu i gairebé sempre surrealista – i en l’aprofitament de qualque tema d’actualitat. En aquest cas és la crisi econòmica que serveix de pretext per representar, amb l’ajuda de dos actors més que correctes (Xavo Giménez i Pau Blanco), una mena de teràpia col•lectiva – amb la contribució del públic – per tal de convertir el pessimisme en rialles. Per passar l’estona. (R.G)
Un home amb ulleres de pasta (Autor i dir: Jordi Casanovas)
Un decebedor text de l’habitualment eficaç i interessant Jordi Casanovas, que aquesta vegada esdevé estranyament enrevessat i efectista. Un relat artificiós, ple de llacunes argumentals i de rocambolesques derivacions psicològiques dels personatges, el qual ens mira d’enredar en un confús ball de gèneres alterns que ens porta del melodrama sentimental i la comèdia intel•lectual d’alè woodyallenià fins al thriller amb vocació cinematogràfica, passant per la intriga psicològica. Però tot plegat esdevé un pastitx tan ambiciós com poc convincent, encara que entretingut en el seu deliri si és benèvola la predisposició de l’espectador. (J.M)
El verí (A: Rodolf Sirera. Dir: Biel Jordà)
La proposta, ja gairebé un clàssic, d’“El verí del teatre” de Sirera és un pervers joc d’aparences i d’experiments, de manipulació extrema, que per ser creïble requereix un ritme sostingut, un “tempo” concret i bons actors a l’escenari. Però aquesta versió és precipitada, no es pren el temps necessari per fer avançar la història de manera subtil, no cuida les transicions i, a més, pateix les sobreactuacions dels seus protagonistes. En definitiva, tuda la genial idea original. (R.G)
Allò que els nostres néts haurien de saber de nosaltres (Deu cèntims)
Una de les sorpreses agradables de la Fira. Servint-se del patró de la companyia valenciana El pont flotant (“Com a pedres”), Puigserver, Soler i Valenciano filen, amb nostàlgia i humor, els seus somnis inacabats: projectats en els llogarets d’Àfrica, a la fontana di Trevi o als platós de Hollywood. Un muntatge que maneja impecablement les emocions, que avança al ritme adequat i que, almenys a mi, em descobreix tres bons actors. (R.G)
Nadir (A: Quim Español. Dir: Marta Angelat)
Lectura dramatitzada d’un bon text gens teatral, que intenta dissimular aquesta mancança amb una mínima coreografia escènica amb cadires i el lent deambular de l’actriu per un espai en penombra; acaronada ella per la bonica música incidental en directe de Lisa Bause, i engronsats nosaltres per la veu càlida i impecable de Marta Angelat. Però res de tot això no basta per seduir, i el conjunt és avorrit. Es fa etern. (J.M)
Truca un inspector (A: John Boyton Priestley. Dir: Josep Maria Pou)
Sempre solvent i fidel a les maneres clàssiques de fer teatre, Pou ens ofereix un sòlid muntatge en la línia genèrica de les intrigues d’Agatha Christie, però amb la responsabilitat moral en lloc d’un crim com a objecte de la investigació policial, que serveix a més a més per confeccionar una càustica crítica de la hipocresia social de les classes privilegiades. I tot i l’acurada posada en escena, la precisa i pausada direcció de Pou, i l’ajustada interpretació coral, bona part del mèrit cal atribuir-lo al text original i al disseny malèvol del personatge central de l’inspector. Una mena de demiürg omnipresent, veu de la consciència amb un punt mefistofèlic, i amb una malsana tendència a l’alliçonament moral, que pren sentit complet amb una mena d’epíleg fantàstic, consistent només en una subtil alteració de la lògica temporal, que basta per inquietar i fer-nos pensar més enllà del fosc final. (J.M)
Prova (A: David Auburn. Dir: Emilià Carilla)
Veure a Agnès Llobet és un plaer; canviant de registre permanentment, dient que no està boja amb els ulls fora de les òrbites i resultant sempre tan creïble... Mentre tinguem la sort de tenir-la als nostres teatres l’hem d’aprofitar.
“Prova” és ella, la filla turmentada d’un matemàtic brillant, altres tres magnífics actors – Miquel Gelabert, Pedro Mas i Caterina Alorda (impecable) – i una bona història de fantasmes i obsessions. Un bona dramatúrgia, estrenada als teatres de Nova York el 2000 i traslladada al cinema cinc anys després, amb Gwyneth Paltrow i Anthony Hopkins. Dels millors muntatges d’aquesta Fira. (R.G)
Luces de Bohemia (A: Valle-Inclán. Dir: Oriol Broggi)
Clàssic entre els clàssics de la literatura espanyola. Broggi respecta l’obra original i es pren llicències d’autor - amb l’humor, la música i qualque personatge -. Lluis Soler està immens en el paper de Max Estrella, poeta maleït i rebel que, juntament a un elenc de dignes actors, ens dóna lliçons de política, lletres, sarcasme i ironia a l’Espanya contradictòria i convulsa de principis del segle XX. Una bona revisió d’un text immortal. (R.G)
Pluja Constant (A: Keith Huff Dir: Pau Miró)
“Pluja constant” és un espectacle de concepció i disseny molt comercial. Vol agradar a primera vista i per la via ràpida. I això no és dolent necessàriament. De fet, el muntatge és molt eficaç. Visualment potent i efectista per atorgar-li una aparença de drama policial d’inspiració cinematogràfica. I funciona. És una estètica de cinema negre americà que té molt de públic. L’obra està ben interpretada, a més a més. Joel Joan sempre una mica pujat, però convincent. Sap aprofitar el seu carisma i la seva imponent presència. S’agrada i agrada. I amb Lluís Villanueva té química. Així que res a dir. El que passa és que la fórmula narrativa triada per l’autor del text (Keith Huff), i mantinguda per Pau Miró, no em va convèncer. A mi m’agrada ser un voyeur de la història; veure i viure el que passa, i no que m’ho contin. Prefereixo l’acció a la narració, i en aquest cas, el fet que ens expliquin la història més que no ens la mostrin, converteix la funció en una mena de sòrdid serial radiofònic que no em va fer el pes. Però he d’admetre que és un comentari molt subjectiu, i que el nivell no era gens dolent. Qüestió de gusts. (J.M)
Llum de guàrdia (A: Pompermayer-Manrique Dir: Julio Manrique)
No té per on agafar-la. És mala fins i tot de definir. Una mena de comèdia dramàtica d’històries creuades que convergeixen en un punt vodevilesc d’ambientació sòrdida i metateatral. Però tanmateix la realitat és que és un caramull d’acudits dolents i de situacions forçades, de gags freaks pretesament còmics (alguns amb gràcia) i d’altres de sentimentals que no emocionen ni interessen. I tot plegat sembla un exercici d’improvisacions o de feines de taller teatral enganxades sense gaire encert per formar un conjunt lamentable. Sorprenent, decebedor, gairebé dolorós que l’autor sigui Julio Manrique. (J.M)
El text de Nelson - que guarda similituds evidents amb la novel•la (anterior) de Vicinczey “En brazos de la mujer madura” – planteja interessants dilemes morals i estètics i té prou substancia per convèncer un públic mínimament exigent. El problema és quan el director pretén innovar amb elements que resulten forçats (el moment en què ballen, per exemple) i quan l’adolescent protagonista sobreactua constantment. Carlos Cuevas (que arribarà a ser bo) només funciona en algunes de les rèpliques a la sempre convincent Clara Segura i naufraga quan està tot sol a escena. (Rafel Gallego)
Dues dones que ballen (A: Josep M. Benet i Jornet. Dir: Xavier Albertí)
De la ploma de Benet i Jornet sorgeix una correcta i digerible història dramàtica – amb dosis d’humor (negre) i cinisme - sobre l’amistat, la (in)comunicació i la desesperació. Sobre l’escenari, les dues dones del títol, de generacions diferents però amb un denominador comú: una mirada terriblement escèptica de la vida. Funcionen bé els diàlegs on Anna Lizaran apel•la a la còmica ironia, però em semblen impostats els moments més dramàtics, quan Alicia Pérez explica el fet terrible que l’ha marcat o aquest final previsible que cerca el contrast emocional. (R.G)
La dona que mirava la tele (A: Dolors Miquel. Dir: Araceli Bruch i Pla)
Assun Planas, una bona actriu, pateix aquí el captiveri d’un text pretensiós, confús i innecessàriament recargolat, que l’obliga a jugar amb tot un ventall de registres estereotipats per donar forma a un discurs que, tots i els ornaments lingüístics i coreogràfics emprats, esdevé d’allò més evident i superficial com a crònica crítica d’una societat alienada. (Javier Matesanz)
El rei es mor (A: Eugène Ionesco. Dir: Antoni Maria Thomàs)
S’ha de valorar la valentia de posar en escena un Ionesco i el mèrit de no morir en l’intent; l’habilitat per “aïllar” el personatge central d’una obra coral i complexa, despullar-lo, deixar-lo tot sol, sense rèpliques... exposar-lo, en definitiva, a un monòleg d’una hora que requereix registres de vegades extrems. Rafel Ramis ha de fer gràcia – hi ha moments que en fa -, semblar grotesc – ho aconsegueix -, flirtejar amb el patetisme – forçat en ocasions - i ser convincent en tot moment en el paper del monarca que fa balanç d’una vida que no es resigna a deixar. L’empresa és complicada i el resultat irregular. (R.G)
Eufòria (A: Roberto García)
Els valencians de L’Horta Teatre proposen un espectacle que tindria com a referent més o manco proper l’estil d’Yllana, basat en l’humor - a estones fàcil (massa), de vegades incisiu i gairebé sempre surrealista – i en l’aprofitament de qualque tema d’actualitat. En aquest cas és la crisi econòmica que serveix de pretext per representar, amb l’ajuda de dos actors més que correctes (Xavo Giménez i Pau Blanco), una mena de teràpia col•lectiva – amb la contribució del públic – per tal de convertir el pessimisme en rialles. Per passar l’estona. (R.G)
Un home amb ulleres de pasta (Autor i dir: Jordi Casanovas)
Un decebedor text de l’habitualment eficaç i interessant Jordi Casanovas, que aquesta vegada esdevé estranyament enrevessat i efectista. Un relat artificiós, ple de llacunes argumentals i de rocambolesques derivacions psicològiques dels personatges, el qual ens mira d’enredar en un confús ball de gèneres alterns que ens porta del melodrama sentimental i la comèdia intel•lectual d’alè woodyallenià fins al thriller amb vocació cinematogràfica, passant per la intriga psicològica. Però tot plegat esdevé un pastitx tan ambiciós com poc convincent, encara que entretingut en el seu deliri si és benèvola la predisposició de l’espectador. (J.M)
El verí (A: Rodolf Sirera. Dir: Biel Jordà)
La proposta, ja gairebé un clàssic, d’“El verí del teatre” de Sirera és un pervers joc d’aparences i d’experiments, de manipulació extrema, que per ser creïble requereix un ritme sostingut, un “tempo” concret i bons actors a l’escenari. Però aquesta versió és precipitada, no es pren el temps necessari per fer avançar la història de manera subtil, no cuida les transicions i, a més, pateix les sobreactuacions dels seus protagonistes. En definitiva, tuda la genial idea original. (R.G)
Allò que els nostres néts haurien de saber de nosaltres (Deu cèntims)
Una de les sorpreses agradables de la Fira. Servint-se del patró de la companyia valenciana El pont flotant (“Com a pedres”), Puigserver, Soler i Valenciano filen, amb nostàlgia i humor, els seus somnis inacabats: projectats en els llogarets d’Àfrica, a la fontana di Trevi o als platós de Hollywood. Un muntatge que maneja impecablement les emocions, que avança al ritme adequat i que, almenys a mi, em descobreix tres bons actors. (R.G)
Nadir (A: Quim Español. Dir: Marta Angelat)
Lectura dramatitzada d’un bon text gens teatral, que intenta dissimular aquesta mancança amb una mínima coreografia escènica amb cadires i el lent deambular de l’actriu per un espai en penombra; acaronada ella per la bonica música incidental en directe de Lisa Bause, i engronsats nosaltres per la veu càlida i impecable de Marta Angelat. Però res de tot això no basta per seduir, i el conjunt és avorrit. Es fa etern. (J.M)
Truca un inspector (A: John Boyton Priestley. Dir: Josep Maria Pou)
Sempre solvent i fidel a les maneres clàssiques de fer teatre, Pou ens ofereix un sòlid muntatge en la línia genèrica de les intrigues d’Agatha Christie, però amb la responsabilitat moral en lloc d’un crim com a objecte de la investigació policial, que serveix a més a més per confeccionar una càustica crítica de la hipocresia social de les classes privilegiades. I tot i l’acurada posada en escena, la precisa i pausada direcció de Pou, i l’ajustada interpretació coral, bona part del mèrit cal atribuir-lo al text original i al disseny malèvol del personatge central de l’inspector. Una mena de demiürg omnipresent, veu de la consciència amb un punt mefistofèlic, i amb una malsana tendència a l’alliçonament moral, que pren sentit complet amb una mena d’epíleg fantàstic, consistent només en una subtil alteració de la lògica temporal, que basta per inquietar i fer-nos pensar més enllà del fosc final. (J.M)
Prova (A: David Auburn. Dir: Emilià Carilla)
Veure a Agnès Llobet és un plaer; canviant de registre permanentment, dient que no està boja amb els ulls fora de les òrbites i resultant sempre tan creïble... Mentre tinguem la sort de tenir-la als nostres teatres l’hem d’aprofitar.
“Prova” és ella, la filla turmentada d’un matemàtic brillant, altres tres magnífics actors – Miquel Gelabert, Pedro Mas i Caterina Alorda (impecable) – i una bona història de fantasmes i obsessions. Un bona dramatúrgia, estrenada als teatres de Nova York el 2000 i traslladada al cinema cinc anys després, amb Gwyneth Paltrow i Anthony Hopkins. Dels millors muntatges d’aquesta Fira. (R.G)
Luces de Bohemia (A: Valle-Inclán. Dir: Oriol Broggi)
Clàssic entre els clàssics de la literatura espanyola. Broggi respecta l’obra original i es pren llicències d’autor - amb l’humor, la música i qualque personatge -. Lluis Soler està immens en el paper de Max Estrella, poeta maleït i rebel que, juntament a un elenc de dignes actors, ens dóna lliçons de política, lletres, sarcasme i ironia a l’Espanya contradictòria i convulsa de principis del segle XX. Una bona revisió d’un text immortal. (R.G)
Pluja Constant (A: Keith Huff Dir: Pau Miró)
“Pluja constant” és un espectacle de concepció i disseny molt comercial. Vol agradar a primera vista i per la via ràpida. I això no és dolent necessàriament. De fet, el muntatge és molt eficaç. Visualment potent i efectista per atorgar-li una aparença de drama policial d’inspiració cinematogràfica. I funciona. És una estètica de cinema negre americà que té molt de públic. L’obra està ben interpretada, a més a més. Joel Joan sempre una mica pujat, però convincent. Sap aprofitar el seu carisma i la seva imponent presència. S’agrada i agrada. I amb Lluís Villanueva té química. Així que res a dir. El que passa és que la fórmula narrativa triada per l’autor del text (Keith Huff), i mantinguda per Pau Miró, no em va convèncer. A mi m’agrada ser un voyeur de la història; veure i viure el que passa, i no que m’ho contin. Prefereixo l’acció a la narració, i en aquest cas, el fet que ens expliquin la història més que no ens la mostrin, converteix la funció en una mena de sòrdid serial radiofònic que no em va fer el pes. Però he d’admetre que és un comentari molt subjectiu, i que el nivell no era gens dolent. Qüestió de gusts. (J.M)
Llum de guàrdia (A: Pompermayer-Manrique Dir: Julio Manrique)
No té per on agafar-la. És mala fins i tot de definir. Una mena de comèdia dramàtica d’històries creuades que convergeixen en un punt vodevilesc d’ambientació sòrdida i metateatral. Però tanmateix la realitat és que és un caramull d’acudits dolents i de situacions forçades, de gags freaks pretesament còmics (alguns amb gràcia) i d’altres de sentimentals que no emocionen ni interessen. I tot plegat sembla un exercici d’improvisacions o de feines de taller teatral enganxades sense gaire encert per formar un conjunt lamentable. Sorprenent, decebedor, gairebé dolorós que l’autor sigui Julio Manrique. (J.M)
