Rafel Gallego, Javier Matesanz / Foto capçalera: Cucorba
Un any més la fira fou tot un èxit de públic i de programació. Va haver-hi de tot i molt, i la majoria força bo. Vilafranca és ja una fira de referència estatal en teatre infantil i juvenil, i no cal explicar perquè. Basta acudir-hi i gaudir com un nin. Enguany ho feren 11.700 persones. Sobren les paraules.
Des de Catalunya, Txo Titelles repetien enguany a Vilafranca (l’edició anterior representaren “Cuac!”) i ho feien fent doblet. Circ cabaret d’Armando Rissotto (va guanyar la Fira de Gijón de fa dos anys) -sensible i amb un punt de malenconia- i Safrà i Serafí – dos simpàtics ratolins pensats per a un públic més petit i amb un positiu missatge sobre la solidaritat i els beneficis de la feina en equip. Teresetes i posada en escena ben treballades, històries divertides i pedagògiques que absorbeixen l’atenció dels nins.
Per a un públic més gran però també apta pels petits, La camisa de l’home feliç, dels catalans de Zum Zum Teatre sobre una obra de Tolstoi, resultà una de les sorpreses agradables de la Fira. Un muntatge que combina text, música i projeccions audiovisuals, l’artesania del teatre amb un punt d’espectacularitat... tot per acompanyar una preciosa història sobre la recerca de la felicitat, amb crítica antimaterialista inclosa. Una joia.
Tampoc no baixaren el nivell els veterans de Teatre Mòbil, amb una entretinguda peça –delirant a estones– d’aventures, humor i amor. Les trifulgues dels germans Garapinyada és teatre dins el teatre, amb referències a la Comèdia de l’Art (“Colombina i Pierrot”) i tres actors que ho donen tot a l’escenari. Va merèixer el premi gros a la passada Mostra d’Igualada.
Els espectacles de carrer tingueren, com sempre, el seu espai; i entre ells se’n pot destacar Sidecar, de Pessic de circ, on abunden les acrobàcies, la comicitat, els objectes d’altres èpoques i el bon rollo que transmet l’actor Xavier Arcos.
Una de les decepcions de la fira fou Catacric Catacrac dels valencians Lluerna Teatre sobre la figura d’Enric Valor. Un espectacle de concepció equivocada que no semblava tenir clar a qui anava dirigit, ja que els seus continguts acadèmics i fins i tot sociopolítics avorrien sobiranament els nins (i els adults), mentre que les seves formes escèniques eren del tot infantils, però sense gaire capacitat d’encís.
Una història de closques (Ferreret Teatre) és un conte extremadament senzill per als més petits, que seduí el seu públic gràcies als originals titelles de bricolatge fetes amb culleres, poals i d’altres enginys casolans. Però de poc no fan curt, de tanta senzillesa.
Cal destacar també l’edició dels premis Bòtil d’enguany, els finalistes de la qual varen ser dues propostes incomparables. D’una banda, la caricaturesca adaptació de l’obra “Les cartes d’Hèrcules Poirot” de Jaume Fuster, que s’estrenà amb el títol de Misteri al balneari en versió de la companyia Discussions productives. Potser encara massa verda i mancada de rodatge escènic. Eficaç còmicament només en alguns trams. I d’altra, la més solvent i finalment vencedora del concurs de teatre i literatura 2011 Lucrècia o Roma Libre, dirigida per Sergi Marí segons l’obra homònima de l’il•lustrat menorquí Joan Ramis i Ramis. Un muntatge difícil, però molt ben resolt i interpretat pels tres actors ciutadellencs Rodo Gener, Josep Mercadal i Queralt Albinyana, que ajudarà d’aquesta manera a acostar aquest clàssic al públic jove.
Per a un públic més gran però també apta pels petits, La camisa de l’home feliç, dels catalans de Zum Zum Teatre sobre una obra de Tolstoi, resultà una de les sorpreses agradables de la Fira. Un muntatge que combina text, música i projeccions audiovisuals, l’artesania del teatre amb un punt d’espectacularitat... tot per acompanyar una preciosa història sobre la recerca de la felicitat, amb crítica antimaterialista inclosa. Una joia.
Tampoc no baixaren el nivell els veterans de Teatre Mòbil, amb una entretinguda peça –delirant a estones– d’aventures, humor i amor. Les trifulgues dels germans Garapinyada és teatre dins el teatre, amb referències a la Comèdia de l’Art (“Colombina i Pierrot”) i tres actors que ho donen tot a l’escenari. Va merèixer el premi gros a la passada Mostra d’Igualada.
Els espectacles de carrer tingueren, com sempre, el seu espai; i entre ells se’n pot destacar Sidecar, de Pessic de circ, on abunden les acrobàcies, la comicitat, els objectes d’altres èpoques i el bon rollo que transmet l’actor Xavier Arcos.
Una de les decepcions de la fira fou Catacric Catacrac dels valencians Lluerna Teatre sobre la figura d’Enric Valor. Un espectacle de concepció equivocada que no semblava tenir clar a qui anava dirigit, ja que els seus continguts acadèmics i fins i tot sociopolítics avorrien sobiranament els nins (i els adults), mentre que les seves formes escèniques eren del tot infantils, però sense gaire capacitat d’encís.
Una història de closques (Ferreret Teatre) és un conte extremadament senzill per als més petits, que seduí el seu públic gràcies als originals titelles de bricolatge fetes amb culleres, poals i d’altres enginys casolans. Però de poc no fan curt, de tanta senzillesa.
Cal destacar també l’edició dels premis Bòtil d’enguany, els finalistes de la qual varen ser dues propostes incomparables. D’una banda, la caricaturesca adaptació de l’obra “Les cartes d’Hèrcules Poirot” de Jaume Fuster, que s’estrenà amb el títol de Misteri al balneari en versió de la companyia Discussions productives. Potser encara massa verda i mancada de rodatge escènic. Eficaç còmicament només en alguns trams. I d’altra, la més solvent i finalment vencedora del concurs de teatre i literatura 2011 Lucrècia o Roma Libre, dirigida per Sergi Marí segons l’obra homònima de l’il•lustrat menorquí Joan Ramis i Ramis. Un muntatge difícil, però molt ben resolt i interpretat pels tres actors ciutadellencs Rodo Gener, Josep Mercadal i Queralt Albinyana, que ajudarà d’aquesta manera a acostar aquest clàssic al públic jove.
