Javier Matesanz / Foto capçalera: Tania Herrero
La ballarina i coreògrafa mallorquina triomfa a Londres i Dresde, i ha rebut un premi internacional a Alemanya, que mai no havia rebut una dona ni un estranger
On vas iniciar la teva formació de dansa?
Vaig entrar amb 8 anys al Conservatori de Dansa de Palma per estudiar ballet. Vaig fer les proves, em varen agafar i des de llavors no he parat de treballar en l’àmbit de la dansa.
Quan i per què vares decidir anar fora d’Espanya per continuar amb la teva carrera de ballarina i coreògrafa?
Després d’acabar la llicenciatura de Lingüística a Madrid, vaig decidir que era el moment d’explorar més profundament el món de la dansa contemporània. Espanya m’oferia bona formació però no una infraestructura per desenvolupar-me professionalment en l’àmbit de la interpretació i la coreografia.
Veuries possible obrir-te camí al món de la dansa des de Balears? I des d’Espanya?
M’agradaria tornar a Espanya en el futur, però de moment no veig factible establir-me a les Balears ni a la península per seguir fent el meu treball. Viure i treballar a Londres i Dresde em permet estar en permanent contacte amb noves tendències artístiques i personatges notables del món de la dansa, que enriqueixen el meu treball constantment. A més, la importància que la dansa té en l’àmbit institucional en països com Regne Unit i Alemanya, està encara per aconseguir-se a Espanya. Estic segura que tard o d’hora s’aconseguirà el canvi al nostre país. És admirable l’esforç que molts artistes estan fent des de dins per donar a la dansa el valor que es mereix. Jo des de la distància i amb les meves vingudes ocasionals a les Illes i a la península recolzo aquestes iniciatives. Però ara com ara, aquells que volem fer de la dansa la nostra manera de vida necessitem sortir i buscar el suport d’institucions que creuen en nosaltres i valoren aquest art al nivell d’altres disciplines.
Seria viable tenir una companyia establerta a Mallorca i que accedís als circuits internacionals de dansa?
De moment, no hi ha suficient suport institucional com perquè això passi.
Enguany, la Fundació Arras de Dresde t’ha atorgat el “Premio Arras de Arte y Cultura 2010” com a jove coreògrafa. La primera vegada que el donen a una dona, que l’hi donen a la dansa i, a més, a una no-alemanya. Què significa per a tu aquest reconeixement a títol personal i què pot significar per a la teva carrera?
El premi suposa un reconeixement no tan sols al meu esforç sinó també al d’aquells que m’han donat el seu suport i han cregut en mi des del principi. Em dóna ànims per seguir lluitant i treballant amb major entusiasme del que ja tenia.
Vares sentir sensacions especials en l’últim “Palma amb la dansa” pel fet de ballar a casa i mostrar aquí la teva primera coreografia de programa complet, Looking Backward To To-Morrow?
Per descomptat! De fet, per a molta gent que m’ha vist créixer a Mallorca, aquesta era la primera vegada que veien el meu treball i crec que els ha fet ser veritablement conscient de la intensitat i dedicació amb la qual he viscut aquests darrers anys a l’estranger. Portar Looking Backward To To-Morrow va ser un gran regal. Li agraeixo profundament a l’Ajuntament de Palma l’esforç que va fer per portar des d’Alemanya aquesta producció. La feina que estan fent és admirable.
Et faria especial il•lusió ser algun dia profeta a la teva terra, i tornar a les Illes consagrada com a ballarina de reconeixement internacional?
El que em faria il•lusió és veure que la dansa en les Balears rebés el valor que es mereix i que per part del govern s’invertissin majors esforços per fer que les institucions oficials, com el Conservatori, i privades puguin tenir els recursos necessaris per donar un nivell de major qualitat als seus alumnes. El govern ha d’entendre que la dansa no és un simple entreteniment sinó una activitat artística que no tan sols convida a la reflexió i al pensament lliure, sinó que també fomenta el desenvolupament d’una societat sana tant físicament com mentalment.
A més del premi Arras, que venia amb dotació econòmica i l’encàrrec d’un espectacle pel 2011, quins altres projectes tens en marxa o pensats per a un futur immediat?
El gener estreno Pidgin en The Place (Londres), un nou treball per a tres ballarines. El febrer començaré el procés de creació d’una nova producció llarga per l’European Center for the Arts (Hellerau), en col•laboració amb el video-artista Héctor Solari i el poeta Carlos Fernández. A més, estic constantment fent cursets. El proper “Nous espais per a la Dansa” s’impartirà a Inca (del 26 al 29 de desembre) en col•laboració amb l’Associació d’art Can Monroig. És un taller obert a artistes de diferents disciplines interessats a establir noves col•laboracions.
Coreografiar els teus propis espectacles és el somni de tota ballarina? Te sents igual de còmoda en creacions alienes?
En absolut. Molts ballarins no tenen aspiracions com a coreògrafs, els agrada estar en escena però no el que suposa la preparació i creació d’un nou espectacle.
En el meu cas, tinc ambdós interessos: m’agrada ballar per als altres, estar en escena i convèncer el públic de l’autenticitat del que faig. Porto ja quatre anys com a ballarina en la companyia de Shobana Jeyasingh, a qui admiro profundament. D’altra banda, m’agrada també concebre un espectacle, donar-li vida, comptar amb col•laboradors d’altres disciplines i crear el moviment amb els ballarins que jo esculli (si puc evitar-ho, prefereixo no ballar en les produccions que jo faig). Ser coreògrafa exigeix una major responsabilitat, però també tens major llibertat artística.
Com definiries el teu estil coreogràfic?
Molt intens físicament i mentalment. El cos és una màquina extraordinàriament intel•ligent i amb cada treball intento conèixer més a fons, i a través del moviment, aquesta meravellosa complexitat biològica.
Vaig entrar amb 8 anys al Conservatori de Dansa de Palma per estudiar ballet. Vaig fer les proves, em varen agafar i des de llavors no he parat de treballar en l’àmbit de la dansa.
Quan i per què vares decidir anar fora d’Espanya per continuar amb la teva carrera de ballarina i coreògrafa?
Després d’acabar la llicenciatura de Lingüística a Madrid, vaig decidir que era el moment d’explorar més profundament el món de la dansa contemporània. Espanya m’oferia bona formació però no una infraestructura per desenvolupar-me professionalment en l’àmbit de la interpretació i la coreografia.
Veuries possible obrir-te camí al món de la dansa des de Balears? I des d’Espanya?
M’agradaria tornar a Espanya en el futur, però de moment no veig factible establir-me a les Balears ni a la península per seguir fent el meu treball. Viure i treballar a Londres i Dresde em permet estar en permanent contacte amb noves tendències artístiques i personatges notables del món de la dansa, que enriqueixen el meu treball constantment. A més, la importància que la dansa té en l’àmbit institucional en països com Regne Unit i Alemanya, està encara per aconseguir-se a Espanya. Estic segura que tard o d’hora s’aconseguirà el canvi al nostre país. És admirable l’esforç que molts artistes estan fent des de dins per donar a la dansa el valor que es mereix. Jo des de la distància i amb les meves vingudes ocasionals a les Illes i a la península recolzo aquestes iniciatives. Però ara com ara, aquells que volem fer de la dansa la nostra manera de vida necessitem sortir i buscar el suport d’institucions que creuen en nosaltres i valoren aquest art al nivell d’altres disciplines.
Seria viable tenir una companyia establerta a Mallorca i que accedís als circuits internacionals de dansa?
De moment, no hi ha suficient suport institucional com perquè això passi.
Enguany, la Fundació Arras de Dresde t’ha atorgat el “Premio Arras de Arte y Cultura 2010” com a jove coreògrafa. La primera vegada que el donen a una dona, que l’hi donen a la dansa i, a més, a una no-alemanya. Què significa per a tu aquest reconeixement a títol personal i què pot significar per a la teva carrera?
El premi suposa un reconeixement no tan sols al meu esforç sinó també al d’aquells que m’han donat el seu suport i han cregut en mi des del principi. Em dóna ànims per seguir lluitant i treballant amb major entusiasme del que ja tenia.
Vares sentir sensacions especials en l’últim “Palma amb la dansa” pel fet de ballar a casa i mostrar aquí la teva primera coreografia de programa complet, Looking Backward To To-Morrow?
Per descomptat! De fet, per a molta gent que m’ha vist créixer a Mallorca, aquesta era la primera vegada que veien el meu treball i crec que els ha fet ser veritablement conscient de la intensitat i dedicació amb la qual he viscut aquests darrers anys a l’estranger. Portar Looking Backward To To-Morrow va ser un gran regal. Li agraeixo profundament a l’Ajuntament de Palma l’esforç que va fer per portar des d’Alemanya aquesta producció. La feina que estan fent és admirable.
Et faria especial il•lusió ser algun dia profeta a la teva terra, i tornar a les Illes consagrada com a ballarina de reconeixement internacional?
El que em faria il•lusió és veure que la dansa en les Balears rebés el valor que es mereix i que per part del govern s’invertissin majors esforços per fer que les institucions oficials, com el Conservatori, i privades puguin tenir els recursos necessaris per donar un nivell de major qualitat als seus alumnes. El govern ha d’entendre que la dansa no és un simple entreteniment sinó una activitat artística que no tan sols convida a la reflexió i al pensament lliure, sinó que també fomenta el desenvolupament d’una societat sana tant físicament com mentalment.
A més del premi Arras, que venia amb dotació econòmica i l’encàrrec d’un espectacle pel 2011, quins altres projectes tens en marxa o pensats per a un futur immediat?
El gener estreno Pidgin en The Place (Londres), un nou treball per a tres ballarines. El febrer començaré el procés de creació d’una nova producció llarga per l’European Center for the Arts (Hellerau), en col•laboració amb el video-artista Héctor Solari i el poeta Carlos Fernández. A més, estic constantment fent cursets. El proper “Nous espais per a la Dansa” s’impartirà a Inca (del 26 al 29 de desembre) en col•laboració amb l’Associació d’art Can Monroig. És un taller obert a artistes de diferents disciplines interessats a establir noves col•laboracions.
Coreografiar els teus propis espectacles és el somni de tota ballarina? Te sents igual de còmoda en creacions alienes?
En absolut. Molts ballarins no tenen aspiracions com a coreògrafs, els agrada estar en escena però no el que suposa la preparació i creació d’un nou espectacle.
En el meu cas, tinc ambdós interessos: m’agrada ballar per als altres, estar en escena i convèncer el públic de l’autenticitat del que faig. Porto ja quatre anys com a ballarina en la companyia de Shobana Jeyasingh, a qui admiro profundament. D’altra banda, m’agrada també concebre un espectacle, donar-li vida, comptar amb col•laboradors d’altres disciplines i crear el moviment amb els ballarins que jo esculli (si puc evitar-ho, prefereixo no ballar en les produccions que jo faig). Ser coreògrafa exigeix una major responsabilitat, però també tens major llibertat artística.
Com definiries el teu estil coreogràfic?
Molt intens físicament i mentalment. El cos és una màquina extraordinàriament intel•ligent i amb cada treball intento conèixer més a fons, i a través del moviment, aquesta meravellosa complexitat biològica.
