Javier Matesanz
Un any més, tot i en versió reduïda, la trobada de Santa Eugènia ha estat un èxit de públic i d’oferta. Enguany tot s’ha concentrat en una única jornada, la Quarterada teatral de dissabte, i tothom va respondre massivament. Des de les cinc de l’horabaixa fins a les dues del matí, el teatre, l’humor, la música, la festa en poques paraules, fou la gran protagonista del dia.
No tot va ser bo, però la mitjana va estar bé. Els Always drinking, animadors de la cercavila, compliren amb la seva tasca conductora durant més de vuit hores amb ritme i simpatia. Perfectes. Els Filmàtics foren el punt més feble. El seu participatiu espectacle infantil de carrer esdevingué esquemàtic i ximplet. No gaire enginyós.
Tot millorà després amb l’oferta continuada de joves creadors. Els Anonymous Brothers són tan simpàtics com eficaços amb la seva modesta proposta de malabars. Fa anys que roden per l’illa (tot i que també els hem vist per Tàrrega) i són francament divertits i entretinguts. Saben com caure en gràcia al públic. Carla Dias i la seva acrobàcia aèria també fou d’allò més atractiva i agradable, encara que aquí optà més per la dansa, i quan arrisca a les seves intervencions amb el Circ Bover és més espectacular i entretinguda.
L’artista local Mateu Canyelles, amb els seus companys de T’CircúsiC’S (vaja un nom que han triat!), debutava al seu poble amb Desquicia3. Una curiosa creació que mescla acrobàcia gimnàstica, mim, teatre, onomatopeia i, fins i tot, qualque cosa de dansa. Una estranya proposta, potser una mica verda encara, però que esdevingué prou curiosa i seductora per al públic.
Després assistírem a l’autèntica joia de la jornada: Hi havia una vegada dos peus de Verónica González i Teatrino dei Piedi, que des d’Itàlia ens portà un excepcional espectacle de titelles fets amb els peus. Un prodigi de tècnica i d’imaginació. Divertit i sorprenent. Set contes encantadors i amb missatge per a tots els públics que ens emocionaren i ens divertiren durant una hora de representació que vàrem romandre bocabadats. Fabulós. Fantàstic. Magistral.
I per acabar, el plat fort de la jornada: el clown belga Elliot, que és un espectacle en si mateix. Un showman. Una màquina d’improvisar que, fins i tot, va treure partit còmic dels avions que solcaven el cel mallorquí i de les campanades de mitjanit de l’església de Santa Eugènia. És un bufó tot terreny, ric en recursos i tècniques de clown i de mim. Però el seu espectacle El gladiador de l’humor és insubstancial. Molt divertit, això sí, perquè la seva gràcia és contagiosa, però al cap i a la fi la funció és una mena de recull, de copy-paste d’idees i de gags inconnexos. Delirant, però n’esperàvem més. Encara que riguérem a gust i de valent.
Tot millorà després amb l’oferta continuada de joves creadors. Els Anonymous Brothers són tan simpàtics com eficaços amb la seva modesta proposta de malabars. Fa anys que roden per l’illa (tot i que també els hem vist per Tàrrega) i són francament divertits i entretinguts. Saben com caure en gràcia al públic. Carla Dias i la seva acrobàcia aèria també fou d’allò més atractiva i agradable, encara que aquí optà més per la dansa, i quan arrisca a les seves intervencions amb el Circ Bover és més espectacular i entretinguda.
L’artista local Mateu Canyelles, amb els seus companys de T’CircúsiC’S (vaja un nom que han triat!), debutava al seu poble amb Desquicia3. Una curiosa creació que mescla acrobàcia gimnàstica, mim, teatre, onomatopeia i, fins i tot, qualque cosa de dansa. Una estranya proposta, potser una mica verda encara, però que esdevingué prou curiosa i seductora per al públic.
Després assistírem a l’autèntica joia de la jornada: Hi havia una vegada dos peus de Verónica González i Teatrino dei Piedi, que des d’Itàlia ens portà un excepcional espectacle de titelles fets amb els peus. Un prodigi de tècnica i d’imaginació. Divertit i sorprenent. Set contes encantadors i amb missatge per a tots els públics que ens emocionaren i ens divertiren durant una hora de representació que vàrem romandre bocabadats. Fabulós. Fantàstic. Magistral.
I per acabar, el plat fort de la jornada: el clown belga Elliot, que és un espectacle en si mateix. Un showman. Una màquina d’improvisar que, fins i tot, va treure partit còmic dels avions que solcaven el cel mallorquí i de les campanades de mitjanit de l’església de Santa Eugènia. És un bufó tot terreny, ric en recursos i tècniques de clown i de mim. Però el seu espectacle El gladiador de l’humor és insubstancial. Molt divertit, això sí, perquè la seva gràcia és contagiosa, però al cap i a la fi la funció és una mena de recull, de copy-paste d’idees i de gags inconnexos. Delirant, però n’esperàvem més. Encara que riguérem a gust i de valent.
