En primer lloc, hauríem de començar fent un poc d’història i anar fins a l'any 2001. Concretament al Teatre del Mar. Un valencià anomenat  Carles Castillo va dur a Mallorca el seu espectacle Imprebís, i tot d’una es va convertir en una obra de culte al sector Balear. Gent que puja a l’escenari fora guió i només amb l’ajuda dels seus companys i del públic? Resulta molt interessant, però probablement els illencs encara no estàvem del tot preparats per aquesta fórmula que a la península ja funciona de fa molts d’anys. Però només era qüestió de temps, i a la fi ja podem dir que, almanco a Mallorca, tenim una mena d’star system d’improvisadors que recorren l’illa amb els seus espectacles. Hem hagut d’esperar, però ha pagat la pena. 

Parlàrem una estona amb els tres grups més importants que practiquen aquesta tècnica, que són ImproPalma, Arte en rueda i Improductivos, amb l’objectiu d’aprendre un poc més d’aquesta interessant (i complicada) forma d’actuar.

Abans de tot, volíem saber com podríem definir Improvisació? Arte en Rueda ho té molt clar: És un espai en blanc que està a punt d'omplir-se, una creació compartida entre públic i actor. Un grup d’actors pugen a l’escenari. No tenen preparat cap text. De sobte, un comença a xerrar directament al públic demanant-li que escriguin en un paperet o que diguin obertament (segons la companyia) el primer que li passi pel cap: el nom d’un personatge real o fictici, el títol d’una pel·lícula o d’una cançó, una dita popular… Amb aquest material, els actors faran una sèrie de jocs amb una única missió: arrencar el major nombre de rialles possible. 

Segons Improductivos: Únicament tenim una estructura de l’espectacle, sabem quins jocs farem, però realment  la improvisació comença en el primer minut de la funció. Tot el que diem i fem és improvisat.  Has de jugar amb el públic, tant si estan animats com si estan més aturadets. Sempre has de treure una funció endavant i tenir en compte que no existeix un públic dolent; existeix una mala funció.  

Encara que hi hagi molts companys de professió  que menyspreen la comèdia, afirma Impropalma, hem de reconèixer que és un dels gèneres que més públic té. Ha quedat clar, per exemple, amb els monòlegs. La diferència és que els  monologuistes tenen un parell de texts preparats i un pic que els has vist ja no et sorprenen. La nostra proposta, en canvi,  és més fresca perquè mai no saben com pot començar i molt manco com pot acabar un espectacle. Els membres d’Arte en rueda afegeixen que  la gent està farta de tenir una vida escrita al mil·límetre i disciplinada, creiem que el públic  demana  aquesta frescor que nosaltres oferim. Un espectacle que pugui trencar totes les normes. 

Però d’entrada ens trobem amb una circumstància. Quan tu li dones a un espectador un paperet i aquest té la possibilitat d’escriure el que vulgui, aprofita  per parlar del  que ell pensa que està prohibit o considera molt graciós (sexe, política, premsa del cor en la línia Belén Esteban…) És inevitable, comenten Improductivos. El que hem de fer és intentar donar la volta a l’acudit, sorprendre sempre el públic, perquè si no, no hi hauria màgia i seria un humor fàcil.

Per acabar, tots tres en qualque moment de l’entrevista han destacat la importància de fer feina en equip. Es obvi que si el teu company d’impro no sap ajudar-te o cerca protagonisme, l’espectacle es pot anar en orris. Cosa que no passa amb aquestes tres companyies, de manera que aprofiteu ara per anar-hi, perquè tranquils, cada espectacle és diferent, encara que siguin els mateixos actors els que pugen a escena.