Text: Javier Matesanz / Fotos: Gràcia Forniele
En tancar el Fanteatre de maig encara no havia acabat la desena edició de la mostra Palma amb la dansa, i per això només poguérem fer-nos ressò de la primera part de la seva formidable programació. Ara volem completar aquell article referint els muntatges que arrodoniren l’encontre d’enguany, que un cop més oferí un nivell sensacional i obtingué un contundent èxit de públic. Gairebé totes les funcions ompliren l’aforament del Teatre Municipal Xesc Forteza, i les actuacions programades a l’exterior també concentraren un importat nombre d’espectadors.
El gallec Javier Martín amb el seu Rizoma fou l’excepció al que abans comentàvem de la massiva presència de públic, però no per la indiscutible qualitat del seu espectacle, sinó per la fatal coincidència amb un de tants partits de futbol setmanal de vital transcendència. Però pitjor per aquells que s’ho varen perdre, perquè es perderen un notable exercici d’improvisació contemporània allà on moviment i llum s’aliaven a la tècnica del ballarí per oferir una experiència visualment encisadora.
La jove Avatâra Ayuso, al capdavant de la seva companyia, mostrava a l’Illa el seu primer muntatge, Looking Backward To To-Morrow, que ha estat ideat a Londres i que aquí vàrem poder gaudir en una versió reduïda d’una hora. Amb les tensions implícites entre natura i societat com a punt de partida argumental, la coreògrafa mallorquina utilitza el moviment com a ortografia per estructurar el seu discurs, que es completa amb tota mena de llenguatges contemporanis enriquint l’espectacle amb una suggeridora il·luminació, so i projeccions il·lustratives, a més de jugar amb la sensualitat, el ritme i fins i tot el sentit de l’humor com a eines per transmetre tant les emocions com el pretès missatge. Potser alguns moments es dispersaren un punt massa, però la delicada estètica i l’elegant execució de les cinc ballarines mantingué l’atractiu de la funció intacta fins al final.
El plat fort com a cloenda de sala l’oferiren Les Slovaks i el seu Opening Night, que es convertí en una experiència tan extravagant com ara inclassificable per a tots els presents, que gaudírem d’una mena de sessió de música i dansa-esplai improvisada. Almenys en part, i en funció de les reaccions del públic a les seves performances còmiques o atlètiques. De les sensacions que nosaltres mateixos com a espectadors actius els fèiem arribar a ells, els cinc portentosos ballarins, a l’escenari, mentre la música en directe d’un altre fenomen d’aspecte ingenu i impertorbable els injectava ritme a cop de violí. És difícil dir qui s’ho passava millor, si ells a escena o nosaltres al pati de butaques. El que fou molt fàcil fou gaudir. I aplaudir esdevingué pura necessitat. Meravellosos, simplement.
Sine Terra:
Un final sense dansa
Amb la cinematogràfica Mad Max com a principal i immediat referent estètic i un violí de connotacions zíngares que ajuda a definir el drama col·lectiu dels “Sine Terra”, poble exiliat sense concretar, esdevingué a Palma l’èxode d’aquests nòmades de l’aire en què s’han (re)convertit els Res de res i el Circ Bover en puntual aliança per construir un espectacle de carrer amb rerefons de denúncia social i de reivindicació humanitària, però amb un sentit de l’espectacle acrobàtic que finalment s’imposa com a entreteniment per sobre d’altres conviccions i intencions crítiques, però que no deixa de ser un crit compromès a l’abast de tots els públics contra les actituds i els règims opressius del món. Això sí, amb una factura contundent, estrident i enèrgica, molt allunyada del tradicional circ familiar, que en més d’un moment va impressionar (fins i tot espantar) els espectadors més joves del Parc de les Estacions, que fou allà on es clausurà la mostra Palma amb la dansa. Tot i que “Sine Terra” ni és ni pretén ser dansa, sinó una mena de performance circense allà on els malabars i l’acrobàcia acaben per acaparar l’atenció del públic i per vertebrar el fil conductor de l’aparatós muntatge. I és aquest sentit de l’espectacle en viu (música inclosa) el que permet contrarestar l’escull rítmic que solen patir els muntatges condicionats per grans i pesants aparells de posada en escena.
