La crisi no ha pogut amb les teresetes, demostrant així que la rialla és un bon pal·liatiu de les preocupacions. N’han vingut menys que l’any passat, això sí. I potser no tants de dies. Però lluitant contra l’adversitat han seduït de bell nou el públic mallorquí i han arribat fins i tot a més pobles que no l’any passat. A quinze, concretament, amb la novetat de Porto Cristo, Sineu i Cala Millor, segons destacà encantada la directora del festival, Aina Gimeno.

Amb el gruix de les interpretacions als cinc escenaris de Palma, pels quals desfilaren companyies i artistes mallorquins, catalans, belgues, txecs i uruguaians, les teresetes demostraren la riquesa d’aquesta modalitat teatral, que en contra d’allò que molta gent pensa, no són únicament per a nins i per fer riure, sinó que abasten tots els gèneres i poden adreçar-se a qualsevol franja d’edat. I així quedà ben palès enguany amb l’eclèctica programació del festival, que oferí rialles per a nins i grans, però també sorprenents propostes com la dels belgues Mireille & Mattieu (Arm), que ben bé podríem considerar no apta per a tots els públics (crítica de Xisco Rotger en aquestes mateixes pàgines).

Un any més, l’organització del festival  ha estat responsabilitat de la productora teatral Elàstic Nou Produccions, amb la col·laboració enguany de Sa Xerxa de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears, i tot va sortir perfecte i sense cap mena d’incident. Ni la pluja que amenaçà el primer dia les actuacions previstes a l’aire lliure s’atreví a entorpir el bon desenvolupament de totes les activitats previstes.

Epíleg reflexiu: per què no n’hi ha més, d’iniciatives fabuloses com aquestes si sembla que la gent les estigui esperant amb ànsia? Resulten festives, acosten la cultura al carrer i omplen de vida patis i espais culturals atípics i sovint desaprofitats. Cal aprendre dels bons exemples. Enhorabona a qui els fa possibles!

 Adreçada al públic infantil (ara se sol dir familiar, i certament més d’un adult necessita d’aquestes lliçons), Pelpunxa és una senzilla faula de tall ecologista i vocació educativa, que mira de transmetre entre rialles un missatge positiu (del tot elemental, però important) sobre les normes de comportament i les actituds adequades de respecte cap al medi ambient. No destaca per la seva originalitat ni de plantejaments ni d’execució, però resulta bastant eficaç com a entreteniment simpàtic, il·lustratiu i participatiu. Xerra el mateix idioma dels nins (aquí està bastant encertada na Marta Simonet com  la nina Tonyi) i no es complica la vida. Dirigida per Rafel Brunet, tot és senzill i prou clar. Entre muppets, titelles i actors els fan cantar i fins i tot reciclar. Divertir-se, en suma. I just quan sembla que el missatge s’exhaureix i la cosa declina, s’acaba i deixa tothom content. Feina feta, i ben feta. (J.M.M.)

 No es diuen Mireille i Mathieu, sinó Kathleen Wijneen i Erik Bassier, però aquest estrany homenatge a “El Rossinyol d’Avinyó” ja resulta prou indicatiu del seu humor, intencionadament una mica “kitsch” i al mateix temps absurd i bèstia. La crucifixió d’una mena de “madelman”, un combat de boxa entre dos bebès de plàstic o l’esclafament a cops de taló d’un torero de joguina per part d’una “bailaora” de flamenc, també de joguina, són només algunes de les escenes surrealistes d’aquest muntatge, al qual els titellaires belgues estableixen una singular complicitat amb els espectadors, fent servir una diversitat d’objectes.  (Francesc M. Rotger)