Fanteatre
Deu anys després, i sempre com a commemoració del dia internacional de la dansa, la mostra de Palma s’ha convertit ja en un referent cultural. La consolidació ja és un fet obvi, la qualitat de les propostes és senzillament excepcional com a mitjana, i l’acceptació popular és massiva, ja que el públic acut en gran nombre a tots els espectacles programats omplint el Teatre Municipal Xesc Forteza pel que fa als muntatges de sala, i estiba places i espais oberts per gaudir de les refrescants propostes de carrer, que any rere any van adquirint cada cop més protagonisme.
Les dates de la mostra, que han coincidit amb el tancament d’aquesta edició del FanTeatre, no ens han permès cobrir la totalitat del programa, així que per tal de fer una bona cobertura del Palma amb la dansa hem decidit dividir el nostre reportatge en dues parts, i el proper mes de juny lliurarem la resta de l’article amb les crítiques restants.
Sense Fi – Conquassabit
Sens dubte ha estat tot un encert obrir la mostra de Dansa de Palma amb la nova producció de la companyia Gelabert Azzopardi, fundada ara fa 24 anys. Un muntatge intens format per dues coreografies, Sense fi i Conquassabit, creades per l’intèrpret i director Cesc Gelabert i estrenades el 2009. Dues peces amb un to diferenciat, però amb un mateix rigor tècnic i amb una bona conjunció entre sensualitat i disciplina. Sense fi ens parla d’un únic personatge i del seu “viatge interior”. Amb música original de Pascal Comelade, amb qui la companyia ja havia treballat a Arthur’s feet i Psitt!! Psitt!!/Caravan, Cesc Gelabert omple de manera nítida l’espai d’aquest viatge per les pauses i els intersticis, una dansa dolça i plena de colors en què els cossos es mouen amb un aire innocent sota la llum d’una gran esfera lumínica. Al recorregut l’acompanyen nou ballarins més, que s’hi fonen de manera suau i harmònica: les figures sinuoses se separen visualment, però formen una única veu, com en un soliloqui. La senzillesa dels objectes quotidians de Sense fi es transforma, a Conquassabit, en un espai impregnat de barroquisme, ple de signes de poder, com una gran tela metàl•lica o un bàcul sonor. Aquesta coreografia vital ens acosta als rituals socials i ens transporta a la força de l’acceleració i de la quietud. Els moviments potents dels ballarins, de vegades com els d’un vendaval desbocat, reforcen les peces vocals i instrumentals de Händel que els han inspirat. De fet, el text Conquassabit tempus, que vol dir ‘farà trossos el món’, figura en un oratori del músic. I efectivament, la companyia Gelabert Azzopardi aconsegeuix, amb aquesta segona peça, que el ritme creixent dels cossos faci bocins tot allò que ens fa nosa. De l’espectacle, en sortim fets d’una altra manera: sacsejats, extremadament emocionats. Elisenda Farré
nOu
La molt prolífica Mariantonia Oliver no descansa i ens presenta el seu nOu treball. Un espectacle de dansa clown, molt en la línia del seu anterior i brillant “Petita Lula”, però en to si s'escau encara més humorístic per a tots els públics. Un muntatge que sembla concebut a l’ombra còmica dels grans mestres del cinema mut, que aconsegueix que sigui àgil i divertit, polissó i suggeridor, molt assequible i gens pretensiós, i que només intenta entretenir mitjançant el contagi de la simpatia i d’una certa complicitat teatral transmesa amb el llenguatge del moviment i la gesticulació, com també de l’acrobàcia i l’harmonia asimètrica d’uns intèrprets que s’ho passen d’allò més bé. La qual cosa es nota i sempre s’agraeix. Per cert, quina sorpresa tan fresca i agradable la de Jaume Manresa en el seu bufó vessant de dansaire. Javier Matesanz
Maiorca
Isidore Ducasse, també conegut com el comte de Lautrémont, definia la bellesa en termes d’oposats. En un dels seus textos més celebrats parlava de la bella combinació d’una màquina de cosir i un paraigua damunt d’una taula de dissecció. Un encontre fortuït com aquest havia de ser bell per força. A “Maiorca”, els 24 preludis del compositor romàntic Frédéric Chopin es troben, també fortuïtament, amb el moviment concebut pel coreògraf Paulo Ribeiro. I passa el que hauria de passar: la conjunció dels oposats accentua la bellesa de cada un dels elements. Així, tot i que d’entrada sorprèn la combinació del moviment dels sis ballarins (que també fan de constructors de l’escenografia) amb la definició i la forma absolutament travada del Chopin que interpreta dalt de l’escenari Pedro Burmester, a poc a poc un entra dins aquest muntatge a mig fer, en què s’explicita de manera descarada el procés de creació, el dubte, el renou i la coordinació imperfecta. Finalment, la gènesi del moviment de Ribeiro acaba trobant-se, bellament, amb la forma definida del romanticisme. E.F.
The best of 3
Com bé indica el títol “The best of 3”, el muntatge és una tria d’extractes de coreografies, tant originals com adaptades, d’altres espectacles de la companyia de dansa Pasodos, que ha estat l’encarregada de la direcció artística, del grup català Domus del Karo i del Ballet Nacional d’Irlanda. Aquest muntatge coral ens presenta setze tastets d’espectacles en què conviuen formes d’arrel folklòrica i reinterpretacions de balls tan populars com el tango, amb solos que es mouen al ritme de la paraula nua, formes diverses de la dansa contemporània o el ballet més clàssic. I com en tota recopilació, hi ha peces que sobresurten, com ara “Swim”, que evoca la mar i la platja, el joc visual de “Raíces”, amb una bona interpretació dels ballarins i coreògrafs Francesc Fernández i Julia Cortés, o la peça final “Roxanne”, presentada per Laura Macías i Gavin De Paor. Un programa que funciona com a mostrari d’estils, estètiques i ritmes diferents i és idoni per a espectadors que vulguin experimentar en format dansa l’estesa pràctica del “shuffle”, aquella funció que tria a l’atzar l’ordre de la música que emmagatzema el nostre reporductor. Però això potser era inevitable, i és que cal tenir present que Pasodos, a banda d’una companyia de dansa, és un centre d’ensenyament d’aquesta disciplina. E.F.
Sense Fi – Conquassabit
Sens dubte ha estat tot un encert obrir la mostra de Dansa de Palma amb la nova producció de la companyia Gelabert Azzopardi, fundada ara fa 24 anys. Un muntatge intens format per dues coreografies, Sense fi i Conquassabit, creades per l’intèrpret i director Cesc Gelabert i estrenades el 2009. Dues peces amb un to diferenciat, però amb un mateix rigor tècnic i amb una bona conjunció entre sensualitat i disciplina. Sense fi ens parla d’un únic personatge i del seu “viatge interior”. Amb música original de Pascal Comelade, amb qui la companyia ja havia treballat a Arthur’s feet i Psitt!! Psitt!!/Caravan, Cesc Gelabert omple de manera nítida l’espai d’aquest viatge per les pauses i els intersticis, una dansa dolça i plena de colors en què els cossos es mouen amb un aire innocent sota la llum d’una gran esfera lumínica. Al recorregut l’acompanyen nou ballarins més, que s’hi fonen de manera suau i harmònica: les figures sinuoses se separen visualment, però formen una única veu, com en un soliloqui. La senzillesa dels objectes quotidians de Sense fi es transforma, a Conquassabit, en un espai impregnat de barroquisme, ple de signes de poder, com una gran tela metàl•lica o un bàcul sonor. Aquesta coreografia vital ens acosta als rituals socials i ens transporta a la força de l’acceleració i de la quietud. Els moviments potents dels ballarins, de vegades com els d’un vendaval desbocat, reforcen les peces vocals i instrumentals de Händel que els han inspirat. De fet, el text Conquassabit tempus, que vol dir ‘farà trossos el món’, figura en un oratori del músic. I efectivament, la companyia Gelabert Azzopardi aconsegeuix, amb aquesta segona peça, que el ritme creixent dels cossos faci bocins tot allò que ens fa nosa. De l’espectacle, en sortim fets d’una altra manera: sacsejats, extremadament emocionats. Elisenda Farré
nOu
La molt prolífica Mariantonia Oliver no descansa i ens presenta el seu nOu treball. Un espectacle de dansa clown, molt en la línia del seu anterior i brillant “Petita Lula”, però en to si s'escau encara més humorístic per a tots els públics. Un muntatge que sembla concebut a l’ombra còmica dels grans mestres del cinema mut, que aconsegueix que sigui àgil i divertit, polissó i suggeridor, molt assequible i gens pretensiós, i que només intenta entretenir mitjançant el contagi de la simpatia i d’una certa complicitat teatral transmesa amb el llenguatge del moviment i la gesticulació, com també de l’acrobàcia i l’harmonia asimètrica d’uns intèrprets que s’ho passen d’allò més bé. La qual cosa es nota i sempre s’agraeix. Per cert, quina sorpresa tan fresca i agradable la de Jaume Manresa en el seu bufó vessant de dansaire. Javier Matesanz
Maiorca
Isidore Ducasse, també conegut com el comte de Lautrémont, definia la bellesa en termes d’oposats. En un dels seus textos més celebrats parlava de la bella combinació d’una màquina de cosir i un paraigua damunt d’una taula de dissecció. Un encontre fortuït com aquest havia de ser bell per força. A “Maiorca”, els 24 preludis del compositor romàntic Frédéric Chopin es troben, també fortuïtament, amb el moviment concebut pel coreògraf Paulo Ribeiro. I passa el que hauria de passar: la conjunció dels oposats accentua la bellesa de cada un dels elements. Així, tot i que d’entrada sorprèn la combinació del moviment dels sis ballarins (que també fan de constructors de l’escenografia) amb la definició i la forma absolutament travada del Chopin que interpreta dalt de l’escenari Pedro Burmester, a poc a poc un entra dins aquest muntatge a mig fer, en què s’explicita de manera descarada el procés de creació, el dubte, el renou i la coordinació imperfecta. Finalment, la gènesi del moviment de Ribeiro acaba trobant-se, bellament, amb la forma definida del romanticisme. E.F.
The best of 3
Com bé indica el títol “The best of 3”, el muntatge és una tria d’extractes de coreografies, tant originals com adaptades, d’altres espectacles de la companyia de dansa Pasodos, que ha estat l’encarregada de la direcció artística, del grup català Domus del Karo i del Ballet Nacional d’Irlanda. Aquest muntatge coral ens presenta setze tastets d’espectacles en què conviuen formes d’arrel folklòrica i reinterpretacions de balls tan populars com el tango, amb solos que es mouen al ritme de la paraula nua, formes diverses de la dansa contemporània o el ballet més clàssic. I com en tota recopilació, hi ha peces que sobresurten, com ara “Swim”, que evoca la mar i la platja, el joc visual de “Raíces”, amb una bona interpretació dels ballarins i coreògrafs Francesc Fernández i Julia Cortés, o la peça final “Roxanne”, presentada per Laura Macías i Gavin De Paor. Un programa que funciona com a mostrari d’estils, estètiques i ritmes diferents i és idoni per a espectadors que vulguin experimentar en format dansa l’estesa pràctica del “shuffle”, aquella funció que tria a l’atzar l’ordre de la música que emmagatzema el nostre reporductor. Però això potser era inevitable, i és que cal tenir present que Pasodos, a banda d’una companyia de dansa, és un centre d’ensenyament d’aquesta disciplina. E.F.
Entrevista Cesc Gelabert
“La intuïció et permet crear sense mètode”
Una mostra com la de Palma, que any rere any acumula prestigi i enriqueix la seva programació amb muntatges de gran categoria, ha de tenir sempre un espectacle inaugural a l’alçada de les circumstàncies. I sens dubte que el català Cesc Gelabert, un dels grans noms de la dansa contemporània internacional, és un luxe i una garantia en aquest sentit.
El coreògraf inaugurà l’encontre amb un muntatge-díptic titulat Sense Fi – Conquassabit, i creat a quatre mans, com és habitual des de fa vint anys, amb la coreògrafa Lydia Azzopardi. Dues peces nascudes, com gairebé sempre, “de la intuïció, ja que el meu treball creatiu mai no respon a un mètode preestablert. Cada nou muntatge és un repte personal i fins i tot per a mi mateix suposa sempre una descoberta”.
Gelabert assegura no saber ben bé cap on anirà cada projecte, “perquè els inicis sovint són difusos i intuïtius, i després cada procés agafa el seu camí segons les seves característiques i motivacions, que provenen de molts de factors”. En qualsevol cas, els resultats de Sense Fi i Conquassabit són fabulosos, tal com vàrem poder comprovar a Palma. El primer com una mena de “viatge interior ple de contradiccions paradoxals” i, el segon, com a “resultat de reflexionar sobre l’acceleració i la quietud”, segons explicà el mateix autor. J.M.M.
