Dades tècniques
-
Companyia:
Romea
-
Director:
Julio Manrique
-
Actors:
Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Ginart, Xavier Ricard, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet
Sinopsi
El nostre espectacle parla del teatre i dels seus fantasmes. Dels nostres fantasmes, doncs dels fantasmes de tots aquells que ens dediquem al teatre. I també parla de cinema. De com el cinema dóna forma a les nostres pors a través del gènere de terror, creant-ne arquetips i models, de vegades tòpics i irrisoris, de vegades autèntics i personals, “monstres” que emmirallen la nostra pròpia “monstruositat”. També és un espectacle d’històries creuades, de frustració, de cerca, de lluita. Un grup es desfà i es torna a reunir.
Llum de guàrdia
Javier Matesanz
La primera escena fou com un mal presagi. Una roda de premsa de tall bufó amb alè de gag televisiu que ens presenta els personatges. Gent de teatre en la presentació d’un muntatge inspirat en la vida i obra de l’actriu Margarita Xirgu. Però just començar ja se sent un tuf a banalitat, a comèdia fàcil, a beneitura amb pretensions de dir moltes coses sense renunciar a la lleugeresa de l’entreteniment més ximple. I no. Si encara fos així, si funcionés així, doncs bé. Però no. La primera escena és magre, però n’hi ha de directament ridícules i, llevat d’algun episodi aïlladament divertit, el conjunt és d’una mediocritat absoluta. O el que és encara més
sorprenent i preocupant, si atenem als crèdits de la fitxa tècnica, és que és d’una mediocritat ingènua. Com a de principiants sense gaire ofici i més il•lusió que no talent.
“Llum de guàrdia” no té per on agafar-se. És mala fins i tot de definir. Una mena de comèdia dramàtica d’històries creuades que convergeixen en un clímax vodevilesc d’ambientació sòrdida i metateatral. Més o menys. Però tanmateix la realitat és que es tracta d’un caramull d’acudits dolents i de situacions forçades; de gags freaks pretesament còmics (alguns amb gràcia) i d’altres de sentimentals que no emocionen ni interessen. I tot plegat sembla un exercici d’improvisacions o de feines de taller teatral enganxades sense gaire encert per formar un conjunt lamentable. Sorprenent, decebedor, gairebé dolorós que l’autor sigui Julio Manrique.
