Madame Melville

Javier Matesanz

Ningú no estava d’acord en sortir de “Madame Melville” que, sota la direcció del popular Àngel Llàcer, fou l’encarregada d’obrir la pre-fira de Manacor amb el teatre ple com sempre (quina sort i quina enveja, aquest teatre). Avorrida no és, en això sí que coincidíem gairebé tots, però els emperons encapçalaven totes les converses. Sobretot pel que fa als tres apartats principals. El text de Richard Nelson és solvent en la construcció del conflicte. No gaire original però convincent -la seducció d’un adolescent per part de la seva professora i/o viceversa-, tot i alguns supòsits morals i ètics d’exposició una mica rància. Però tal vegada pel tractament un punt frívol i vodevilesc del muntatge que

Llegir tota

en fa Llàcer, el conjunt s’alleugereix i s’acosta massa a la comèdia sit-com perdent contundència i entitat dramàtica pel camí, i fent que el potent desenllaç esdevingui com a precipitat. Forçat, fins i tot. I tampoc no ajudaven els artificials recursos de dansa contemporània, els quals més aviat despistaven que no complementaven, i com a solucions de continuïtat eren del tot prescindibles. Una excentricitat innecessària de direcció. I pel que fa a les interpretacions continuaven les discrepàncies col•lectives al vestíbul del teatre. Potser mancà sobrietat en general.
Contenció còmica i gestual per no allunyar tant el to del bessó dramàtic. Però un per un tots estan bé. Clara Segura és una garantia que aporta seguretat i estabilitat. Solidesa. El jove Cuevas esdevé un punt massa amanerat, suposo que per accentuar la joventut, però tampoc no interfereix negativament en l’evolució d’un personatge ben dissenyat i molt treballat. I Montse Vellvehí és el contrapunt bufó que, tot i excessiu en alguns episodis, s’agraeix esporàdicament perquè enlaira alguns desmais de la funció. I així tot queda equilibrat i funciona com a passatemps, malgrat que potser l’objectiu últim del text original no era ben bé aquest.