Dades tècniques
-
Companyia:
Cia Mariantònia Oliver
-
Actors:
Mariantònia Oliver, les onze “Muchas”
-
Genere:
Dansa
Sinopsi
El projecte "Las Muchas" neix de la necessitat de pensar en l'acte de despreniment, en el difús com un moviment de l'ésser i en el territori del indefinit com a únic lloc possible. En un moment en què "cos" i "identitat"s'han tornat conceptes canonges i gairebé normatius, posem l'atenció en parlar de paisatge. L'acte de difuminar el cos i el reconeixement de la incapacitat de definir-se, de ser. Què és el que ens descriu? És la mirada de l'altre l'única cosa al voltant la qual ens construïm? Segons Simone Well: No seria aquesta identitat, el primer que hauria de ser destruït per aconseguir "ser"? Més que el lloc de la diferència, el propòsit és intuir el cos des de les interseccions, els llocs on els contorns es difuminen i la possibilitat de ser estaria en els marges, en els límits, al centre. Un viatge al territori del indefinit.
Las muchas
Javier Matesanz
Alguns espectacles, per la seva concepció i el seu abast, més que no per la seva execució, no basta amb classificar-los com a bons o dolents (aquest és òbviament dels primers), perquè transcendeixen dels aspectes estrictament qualitatius i cal considerar-los com a valuosos més enllà de qualsevol altre adjectiu. És aquest un dels privilegis del patrimoni. Cultural, antropològic, íntim. Part del que som, de la nostra identitat i de la nostra vida. I “Las muchas” és això. És així. Personal i universal. Parteix d’allò més particular, de la identitat privada i familiar de Mariantònia Oliver i tots els noms que ha rebut com a “marianda” rodamóns, però hi som tots. Qui no va reconèixer la
seva padrina? Qui no es va reconèixer ell mateix? Qui no es va sentir part d’aquest petit espectacle d’enormes dimensions emocionals, que defineix el que som i el que serem, esbuca tòpics i mites sobre canons estètics i sobre l’erosió del pas del temps, reivindica l’edat com a font de riquesa en experiència i discreta saviesa, i manifesta la joventut interior i fins i tot la feminitat de qui encara està disposat a ballar. Lentament, d’assegut, amb senzillesa de padrina generosa i entranyable. Amb l’essència i l’autenticitat de les berbenes de poble envoltats de la gent de tota la vida. Un espectacle entendridor i nostàlgic, però a l’hora rabiosament modern. Una qualitat creativa que fa de la “filla do peixe, peixe, de MAO, de Mariantònia Oliver un referent, un luxe de l’escena a les Illes. Un plaer que sempre, d’una manera o una altra, va més enllà de l’exposició artística, del llenguatge estètic o visual de la dansa, i convoca sensacions i emocions que es filtren pell endins i s’allotgen a indrets íntims que un gaudeix de compartir. Aplaudint primer, i gaudint després aquelles emocions que t’ha remogut i reviscolat la funció, i que et fan sentir bé. Jo vaig plorar. El perquè només ho sé jo. Però el mèrit és de “Las muchas”.
