Estimada Marta

Javier Matesanz

S’han de tenir les coses molt clares i confiança absoluta en el que es fa per començar l’espectacle com ho fan aquests joves mallorquins establerts a Barcelona i components d’Àgora Dansa. Del no res, un poeta en cadira de rodes, un vers i una música de notes esquitxades, indecises al piano, i de tot d’una, una ballarina que dansa en silenci, en penombra. Amb moviments més insinuats que executats. Quietud. I passen els minuts entre gestos del pianista i algun dit que pica les tecles, amb algunes paraules xiuxiuejades i llums que comencen ambientar l’escena. Íntima però incerta. Intrigant. Fins que les criatures irrompen a escena, amb formes i maneres que suggereixen una versió lliure

Llegir tota

i rítmica del clàssic de la bella i la bèstia, però envoltats de poesia que els inspira, o són ells que inspiren la poesia al poeta, que a l’hora la converteix en música; melodies que ballen les criatures enamorades sobre el paper o nascudes dels papers i de la tinta i del ritme i què se jo... I funciona prou bé. És emotiu i visualment molt atractiu. Potser desmaiat en alguns excessos de retòrica narrativa, que alenteixen el desenvolupament del relat dansat, però compensat amb escreix amb el vigor atlètic i la visceral sensualitat dels dos ballarins, que transmeten passió i devoció pel que fan. Perquè senten el que ballen i ballen el que senten. I ho fan amb una música original de Mateu Bauçà, realment molt meritòria com a composició i molt adequada per afavorir la narració musical diegètica, que indueix la història d’amor tant com l’acompanya. Interessant, tot plegat. I bonic.