Alouette

Javier Matesanz

Tenia en Miquel Àngel Aguiló per un músic seriós. Però resulta que no ho és tant com jo pensava. Almanco no és només això. És molt més. I millor. És un autèntic home orquestra, un bufó polifacètic, un luthier histrió, un ballarí còmic i un actor caricaturesc i musical. Ni més ni manco. I crec que podria afegir algunes coses més, però és difícil recordar tot el que és capaç de fer amb la “gentille alouette”. Una perversa cançó infantil que esdevé la font d’inspiració d’aquest desgavell gens infantil, per cert, executat amb tanta precisió com bogeria per una guarda de sonats. Perquè no és només un d’artista sonat. Just és dir-ho. Miquel Àngel capitaneja

Llegir tota

l’equip, però els seus desbaratats, inclassificables i divertidíssims companys, que també són músics excepcionals, són: Alfredo Ardanaz, Toni Pastor i Xisco Aguiló. Tots ells sota les ordres i directrius escèniques de Jordi Cumellas, que no aconsegueix posar ordre, però potser sí ordenar el desordre amb una concepció caòtica de l’espectacle realment còmica i eficaç en la mescla de concert i de comèdia musical de gags, fent que tot plegat sembli un espectacle líric de frenopàtic, a primera vista molt improvisat i aleatòriament interpretat per uns bojos en plena eufòria creativa, però en realitat molt ben pensat i treballat, articulat i mesurat al mil•límetre, i confiant això sí en l’espontaneïtat del grup, els membres del qual no sembla que sigui aquesta la primera vegada que es llencen a la piscina de la teatralitat comicomusical.
Resulta inevitable esmentar i/o comparar aquest “Alouette” amb el recent Pagagnini d’Yllana- Malikian, també bastant delirant i notable pel que fa a l’execució humorístico-musical. Però la veritat és que riure, el que es diu riure, vaig riure més amb “Alouette” i les seves paròdies melòmanes, les seves reivindicacions, les seves crítiques o burles o acudits o què sé jo. Fins i tot amb les seves accidentades “improvisacions lumíniques i estalviadores”. I és que al cap i a la fi seria una errada pretendre definir, catalogar o encasellar l’espectacle. “Alouette” és el que és, i funciona com a divertimento i sense cap necessitat d’etiquetes. Però si han d’apuntar un nom per recordar que sigui aquest: Le Carromato. En sentiran parlar, i molt.