Dades tècniques
-
Companyia:
Companyia de Dansa del Teatre d’Alaró
-
Director:
Carlos Miró, José Roldán
-
Actors:
Noelia Gómez, Carlos Mota, Ricardo Nchama, Vicky Pellicer, Criselda Kruger, Chus Abellan...
-
Funcions:
Auditòrium de Palma (Sala Magna)
05/05/2010 / 21:00
Sinopsi
Fanteatre
Trenca9s
Javier Matesanz
Ningú no pot negar, a més de reconèixer la seva enorme capacitat de feina, el poder de convocatòria del coreògraf i ballarí Carlos Miró i la seva valenta obstinació per orquestrar ambiciosos espectacles de proporcions gairebé inèdites a les Illes fins que ell mateix muntà “Jazztic” fa ara ja un parell d’anys. És l’únic que s’atreveix amb espectacles de gran format i, tot i amb resultats irregulars segons les diferents propostes, la veritat és que se n’ha sortit prou bé. El “Trenca9s”, una agosarada versió hip hop del clàssic de Txaikowski, que s’estrenà gairebé de manera simultània al seu espectacle de dansa “Arrels”, és un bon exemple de la feina d’aquest emprenedor artista, que aspira
a demostrar que es pot competir en factura i pretensions amb la primera divisió dels escenaris peninsulars des de la nostra modèstia insular. I tot s’ha de dir, el seu “Trenca9s”, amb tots els seus defectes i imperfeccions, però també amb virtuts i molt d’entusiasme, no té res a envejar a aclamades mediocritats com ara per exemple l’empegueïdor “Hoy no me puedo levantar” de Nacho Cano.
No deu ser fàcil finançar ni convocar assaigs de 25 ballarins, i potser per això a l’espectacle li falta madurar. Rodar una mica i per ventura adquirir la fluïdesa necessària per resultar més convincent com a versió moderna d’un clàssic tan popular com el triat. Es nota que s’ha fet molta feina, però encara en falta una mica per polir-ne el conjunt. Evitar algunes indecisions a les transicions, que es traduïren en involuntaris temps morts, millorar els problemes de so pel que fa al cantant, les intervencions vocals del qual no s’entengueren, i treballar algunes escenes com ara la de lluita, que resultà confusa i desigual pel que fa als membres del nombrós cos de ball; com també ajustar un desenllaç potser massa prolongat i innecessàriament reiteratiu en les multitudinàries coreografies. Però tot i així, el grup gaudeix de ballar i ho transmet, i aquesta és una de les seves grans virtuts. La més important, potser, perquè s’encomana.
