Dades tècniques
-
Companyia:
La Patacada i el Teatre Principal de Palma
-
Director:
Albert Mestres
-
Actors:
Rodo Gener, Aina Calpe
-
Funcions:
Teatre Principal (Sala Petita)
12/02/2010 - 13/02/2010 / 21:00
14/02/2010 / 19:00
Sinopsi
Un dia, Anselm Turmeda topa pel bosc amb una assemblea d’animals reunida per escollir el seu nou rei. Turmeda declara que l’home és l’animal superior, i l’ase és designat com a contrincant seu de la disputa, per aclarir-ho. Turmeda exposa les dinou raons clàssiques, sistemàticament refutades per l’ase i la resta d’animals amb contraraons plenes d’anècdotes burlesques.
Coproduïda pel Teatre Principal de Palma i La Patacada, ens arriba, després de la seva estrena a Catalunya, l’adaptació teatral de La disputa de l’ase, l’obra prohibida per la Inquisició, tant per raons polítiques com religioses, de l’escriptor clàssic mallorquí Anselm Turmeda, un dels màxims exponents de les lletres catalanes. Un espectacle musical plantejat com un viatge pel concepte musical, literari i espectacular de l’edat mitjana, adaptat i dirigit per Albert Mestres i Laia Noguera i protagonitzat pel menorquí Rodo Gener i la mallorquina Aina Calpe, que es reparteixen la interpretació de tots els personatges que van apareixent, juntament amb un quartet de músics capitanejats per Marc Egea (qui a més és el compositor de la música) i la soprano Paula Nogueira.
Si voleu més informació, podeu llegir la crònica dels assaigs i la crítica de l’estrena de l’obra, publicats al Fanteatre de novembre 2009 i gener 2010, respectivament (o a l’arxiu de la nostra web: www.fanteatre.es).
Redacció Fanteatre
La disputa de l'ase
Adaptar una obra literària per a fer-ne una obra de teatre no és una tasca gens fàcil. I ho és encara menys si es tracta d’una obra com La disputa de l’Ase, d’Alselm Turmeda (c.1352-1423). Ara bé, Albert Mestres i Laia Noguera hi han reeixit, tot i que es puguin trobar alguns alts i baixos en l’adaptació. Comptar amb el menorquí Rodo Gener i la mallorquina Aina Calpe, que es reparteixen la interpretació de tots els personatges que van apareixent, acostuma a ser garant d’èxit. És més: junts aconsegueixen de potenciar la qualitat interpretativa de què, per separat, ja gaudeixen cadascun d’ells.
sí. Quatre músics (Andreu Brunat, flautes; Tom Chant, saxos, Mauricio Molina, percussions i Paula Nogueira, soprano), encapçalats per Marc Egea (qui, a més de composar la música de l’obra, hi toca la viola de roda i la trompeta), acompanyen els actors i omplen l’escenari de cançons la melodia de les quals esdevé sovint dissonant, tot i que de manera tan cercada com encertada. Ara bé, si la interpretació dels músics i de la cantant mereix l’aplaudiment en uns certs moments, en d’altres, qui signa aquesta crítica, hi veu un excés de gosadia un xic balder. D’una altra banda, hi sovintegen els moments en què les lletres de les cançons (escrites per Laia Noguera) s’intueixen però no s’escolten amb claredat, fet que va en detriment del públic, que ni pot gaudir-ne ni pot seguir en detall la narració.
El repte constitueix un plat una mica fort: agafar el clàssic medieval de Turmeda (un diàleg satíric) i presentar-lo com un musical amb cançons, però de música contemporània i amb una certa dificultat per rebre el contingut de les lletres de les cançons. És simpàtica la proposta estètica minimalista, bona la feina de la soprano i els instrumentistes i divertides les històries d’estil bocaccià. Sense arribar però, amb totes aquestes peces, sens dubte valuoses i treballades, a confeccionar un muntatge rodó. El millor, fora dubtes: les feines actorals de Rodo Gener, un actor sempre convincent, i de l’elegant i polifacètica Aina Calpe, desaprofitada, crec jo, en altres treballs. (Francesc M. Rotger)
